Des de que els homes varen aprendre a viure en comunitat, la recerca de materials i processos constructius per aconseguir una pavimentació confortable i duradora, ha estat una inquietud constant. Al principi els criteris eren fonamentalment pràctics i mes tard, l’estètica i el disseny van començar a agafar importancia. Un bon exemple en son les pavimentacions amb mosaics que procedents d’Orient, van esser introduits a Europa pels grecs i millorats pels romans.

Amb l’aparició l’any 1824 del ciment “Portland”, dit així pel seu inventor inglés Joseph Aspind, va ser possible la producció de “pedra artificial” .

La tecnologia de la pedra artificial va donar lloc al MOSAIC HIDRAULIC que des de l’últim quart del segle XIX, ha estat el material mes utilitzat i de major qualitat amb el que s’han pavimentat els terres dels habitatges.

L’any 1945, hi havia a Mollerussa (Lleida) tres fàbriques de mosaic hidràulic, dues de les quals eren Pujol i Graus, amb una premsa cadascuna durant els primers anys. Cada premsa tenia capacitat de producció de vuit metres quadrats quan es tractava de fer-hi dibuixos i de dotze a setze metres quan s’hi feien marbrejats o llisos. Era un producte artesanal d’una gran qualitat i vistositat i que encara perdura en moltes cases modernistes d’arreu. Tant Pujol com Graus, varen arribar a tenir quatre premses cadascuna per fer-hi rajoles de 20X20 i 40X40 amb un modelatge molt extens i trepes de molts dibuixos.

La rajola de mosaic hidràulic té tres capes. La cara bona de ciment blanc o gris, color i pols de marbre. La segona capa era el secant i s’aconseguia escampant ciment gris damunt de la primera capa, una vegada se n’havia tret la trepa, element metalic que servia de guia per fer els dibuixos de la cara bona i separava les formes i els diferents colors. La tercera capa era el morter, formada per ciment, arena i grava petita, amb poca aigua. Es passava per la premsa i es deixava després fraguar i endurir durant 28 dies en un local apropiat.

Era un gran producte però massa artesanal que limitava molt la seva capacitat de producció. El mercat en demanava un altre d’alternatiu.

Amb el desenvolupament industrial al sector dels materials per la construcció, va aparèixer una nova tipologia de maquinaria i processos de fabricació, que sense perdre en gran part les possibilitats creatives del mosaic hidràulic, va permetre millorar les característiques mecàniques de les rajoles i produir-les en series mes grans. Fou així com del mosaic es va passar al terratzo.

La unió entre Graus i Pujol va donar lloc a l’empresa catalana amb més capacitat de producció del mercat amb la denominació de GRAUS, TERRATZOS I PAVIMENTS.